València, 20 de maig de 2013
GABINET DE PREMSA EUPV

Per la seua banda, el coordinador general d’IU, Cayo Lara, ha afirmat: “reivindiquem l’ètica, l’honestedat, principis irreemplaçables. Estem en la base de l’organització, en el suport de la nostra gent, i la candidatura unitària i plural que hui ha mostrat EUPV diu moltes coses, entre elles, que som capaços d’entendre’ns internament per a poder eixir al carrer, i per a estar al servei dels treballadors i treballadores”, ha manifestat. Lara a més ha afegit: “el govern del PP valencià és un drama i un suplici. EUPV és l’alternativa per a que els valencians i valencianes puguen gaudir d’un País Valencià lliure, just i igualitari. EUPV pren la responsabilitat per a complir el que hui diuen i proposen”.

Votacions

L’única candidatura per al Consell Polític Nacional d’EUPV –amb 72 membres- ha aconseguit –d’un total de 281 vots- 216 a favor de la llista tancada, 16 a favor de la llista oberta i 49 blancs. D’altra banda el document polític sorgit de l’assemblea ha estat aprovat per 190 vots a favor, 1 en contra i 3 abstencions, i el document d’estatuts ha estat aprovat per 180 vots a favor, 1 en contra i 8 abstencions.

València, 19 de maig del 2013
GABINET DE PREMSA EUPV

22/05/13 02:00 – Hèctor López Bofill

La pregunta no és si tenim una majoria social favorable a la independència, la pregunta és si hi ha una minoria disposada a sacrificar-se per ella. Tenint present el bloqueig que exerceix Espanya sobre tota expressió democràtica relativa a la secessió (com es va manifestar de forma implacable amb l’admissió a tràmit i la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la Declaració de Sobirania), cada cop sembla més clar que l’aparició del nou estat català només serà possible a través d’un gest de ruptura constitucional, una declaració unilateral d’independència, tal com d’altra banda s’ha esdevingut en el noranta per cent de secessions que hi ha hagut en el planeta al llarg de la història. Això pot produir un acte de força per part espanyola, com ara l’activació de l’article 155 de la Constitució i la suspensió de l’autonomia? Sí. Pot derivar en un conflicte de més envergadura? Probablement. De quina manera reaccionaran les institucions del continent europeu i la comunitat internacional en general? No ho sabem. Comença a ser evident que a Catalunya no es pot exigir el màxim rigor democràtic quan aquesta expressió democràtica és avortada pel sistema constitucional espanyol sense que la suposada Europa de les llibertats faci res per impedir-ho. Com ja hem afirmat en altres ocasions, la Unió Europea o el Consell d’Europa només reaccionaran quan tinguin el conflicte damunt de la taula, i aquest conflicte, tal com es va perfilant per l’actitud espanyola, només arribarà si l’estament polític català té el coratge de trencar amb la legalitat vigent i endinsar-se en una nebulosa de completa incertesa.

Si la democràcia no es pot manifestar (i, en part, el govern espanyol reprimeix aquesta manifestació perquè ja hi ha hagut constància d’una majoria contrària als seus interessos, com la composició parlamentària que es va concretar després del 25-N), aleshores el debat es trasllada a una mera qüestió de poder, un àmbit en el qual els catalans, precisament per no tenir-ne, hem estat tradicionalment força maldestres. Els esdeveniments actuals no conviden a l’optimisme ni fan pensar que ens desviem d’aquesta fatídica tendència. Mentre el Parlament i el govern s’emboliquen amb la creació de comissions, amb la constitució de consells i amb la redacció d’informes diversos, Espanya desplega una ofensiva aclaparadora per tots el fronts (escanyament econòmic, agressió lingüística, setge judicial) que amenaça d’arranar el país. Cal dir, no obstant això, que la reacció espanyola és del tot normal i el desconcert català, ingenu: és comprensible que l’Estat faci servir tots els instruments que té al seu abast per esclafar una comunitat que aspira a separar-se’n. Si has llançat un gran desafiament que planteja un canvi radical d’equilibris, després no pots esperar la generositat de qui ho pot perdre tot. Per què hauria de potenciar Rajoy el corredor mediterrani, tal com fa uns dies li reclamava el president Mas, si es tracta d’una via de comunicació amb Europa que restarà en el nou estat català i de la qual Espanya no es beneficiarà gens? Quin incentiu té Montoro per eixugar el dèficit fiscal que oprimeix Catalunya si qualsevol recurs que aconseguíssim retenir hauria de servir per finançar el període de transició cap a una independència en el qual s’acabin per sempre més les transferències a Espanya? Amb la secessió en el primer punt de l’ordre del dia, entrar a negociar sobre aspectes propis d’una comunitat autònoma de règim comú demostra, o bé que no ens estem prenent seriosament que anem cap a un canvi de marc polític, o bé l’autoengany dels nostres governants de pensar que l’adversari et tractarà amb deferència quan ja li has dit que vols marxar.

La incoherència revela un dels principals vicis que planen sobre el procés català i que amenacen de desballestar-lo: la improvisació. La federació en el govern, CiU, va haver d’esperar que la societat catalana entrés en una situació límit i que més d’un milió de persones sortissin al carrer la Diada del 2012 per materialitzar el gir sobiranista. La maniobra, que en un primer moment va tenir l’efecte positiu de descol·locar les autoritats estatals, patia riscos de perdre efectivitat si les condicions socials i econòmiques es continuaven deteriorant (com així ha estat) i si no es concretava en un termini breu després de la seva verbalització. És esfereïdor pensar que no hi ha cap pla mentre Espanya executa amb precisió el seu projecte assimilacionista i la sensació de vertigen encara es fa més punyent quan a hores d’ara ja tenim molt clar que l’escenari de la declaració d’independència sembla l’únic viable, ja sigui perquè l’Estat espanyol es blinda en la seva cuirassa constitucional, ja sigui perquè el bombardeig continuat contra l’autogovern i els atributs nacionals fa del tot innecessari carregar-se de raons. Ara bé, estan disposades les nostres elits a mantenir la pugna? Tenim un estat major preparat per assumir una fase de conflicte més intens que almenys col·loqui el problema català a l’agenda europea? La clau dependrà, doncs, de si un sector rellevant de la societat catalana està en condicions d’aguantar l’escomesa d’una Espanya rabiosa, encegada i que està conjurant l’abordatge sense quarter en part perquè compten que en el moment decisiu es produirà la desbandada. Posats a trencar, cal plantejar la cesura amb urgència, una pressa que no impedeixi pensar ni actuar fredament però que cridi al desenllaç perquè cada dia que passa som més febles i correm el risc d’arribar al xoc final completament desnonats. Un rampell novament improvisat quan l’assalt sigui contundent (quan intervinguin l’autogovern per exemple) ens pot col·locar en una posició massa humiliant per remuntar durant les properes dècades.
Darrera actualització ( Dimecres, 22 de maig del 2013 02:00 )

Reconec que un dels filòsofs més intel·ligents que he conegut mai, fou Josep Lluís Blasco i Estellés. També em va semblar un dels polítics valencians amb més intel·ligència, sagacitat i intencionalitat política, en defensa del País Valencià, sense sucursalismes. Tenia clar que amb l’Estat espanyol no es podia anar enlloc. Sempre han intentat esclafar-nos des de Madrid. Per tant, tenir partits amb lligams amb l’estat espanyol, era una pèrdua de temps, energies i esforços. Perquè sempre ens fotrien. Així ho sentia, així ho raonava i així ho defensava. El País Valencià ha de tenir partits d’ací si volem que ens respecten i arribar a bon port en qüestions econòmiques, socials, culturals, ecològiques, lingüístiques i de país sencer.

El vaig conèixer, el 1979-80, una mica després Josep L. Blasco havia acabat de trencar del tot amb el sector del PSAN de Josep Guia, i havia iniciat Agrupament d’Esquerra del PV, amb Ernest Garcia, Doro Balaguer, Burguera, Gustau Muñoz, etc. Em a semblar que la creació d’Unitat del Poble Valencià era una aventura sòlida i fonamentada. Sobretot per ampliar els nostres drets de ciutadania i autogovern que havien sigut vulnerats en una Constitució espanyola, el 1978, que no reconeixia ni la nostra llengua, ni el nostre dret a decidir, ni el dret a l’autogovern de primera ni a l’autodeterminació, ni a decidir federar-se o confederar-se amb les Illes i Catalunya, etc. Com solen fer els espanyols això de no reconèixer els drets dels altres (llengües,cultures, nacions), amb una tradició democràtica tan florida. Del flòrido pensil i l’enciclopèdia Álvarez.

El propòsit de consolidar un projecte polític valencià-català sense cap dependència estatalista ni espanyolista, em semblà molt encomiable, i pensava que valia la pena deixar-se la pell en això. Durant la dècada dels vuitanta em vaig escarrassar i dedicar amb molts dies i anys de treball, de reunions i d’esforços, voluntàri i continu per incidir socialment: férem el referèndum contra l’OTAN, col·laboràrem amb grups ecologistes, pacifistes, antiracistes, de solidaritat, ONGs, etc. i s’aconseguí per primera vegada tenir parlamentaris valencians a les Corts Valencianes, sense cap partit estatal darrere, amb el pacte UPV-EUPV. I d’allà, hui dia, Compromís, té prou suport social i polític perquè aleshores s’inicià, a principis dels anys vuitanta, un moviment valencianista i catalanista ample, heterogeni i plural. Inclusiu, on hi havia gent com Francesc Candela, de la Safor que venia del PSAN i va continuar simpatitzant amb el PSAN, però, des de la UPV calia incidir des de les institucions de manera pragmática i sense renúncies. Per transformar la realitat valenciana amb les possibilitats que hi havia,s ense renunciar a totes les nostres demandes i reivindicacions.

Després vingueren, els discursos i els relats del valencianisme “estricte”, d’ubicar el BNV en l’àmbit administrativista del País Valencià,de desentendre’s de la resta del domini lingüístic, com si no compartírem la mateixa llengua, cultura i País. En aquesta operació de reubicació político-territorial, va participar Pere Major i Josep Lluís Blasco, fonamentalment, i no la compartisc perquè considere una errada retallar-nos les ales, per adaptació. Renunciar a un terreny de joc més ample per defensar la nostra llengua, el nostre sistema de transport públic, els nostres interessos a la UE conjuntament amb les Illes i el Principat, com fan tots els països del món que comparteixen llengua, ecosistemes, veïnat, ciutadania, cultura, discriminacions i interessos conjunts. És com ha remarcat Pérez Moragón, en el sentit que Blasco l’encertà del tot a estar només adscrit a partits polítics radicats únicament al seua país, siga el País Valencià o als PP.CC., però mai en cap altra nació. I això és molt meritori, aquesta fidelitat a prova de bomba, de sentit de l’humor i de gran alçada moral i intel·lectual. Per veure i preveure el futur.

En llegir els articles de la revista “Braçal” “Homenatge a Josep Lluís Blasco Estelles, 2011, que em va regalar Adela Costa, la seua companya vital, hi ha un article de Joan Antoni Millón sobre els primers escrits (1960-1965) del jove J.L. Blasco”, des dels escrits saguntins “Un poble que renaix”, “Un intent de caracterització”, a la revista Concret “Alguns problemes de l’ensenyament universitari” o “Un llibre de metafísica a Espanya”, la seua tesina, “La idea de totalitat en Whitehead”, així com en seu brillant expedient acadèmic etc. Emèrit Bono a l’article “En record de Josep Lluís Blasco” remarca la seua excel·lent intel·ligència i que avantposara en política “el llarg termini, el treball continu, al curt termini. El temps li ha donat la raó”; de Ramon Lapiedra “Josep Lluís Blasco: una vella i sentida amistat”, on destaca la seua racionalitat i el seu escepticisme, la seua intel·ligència i sovint la seua vehemència en defensar les seues opinions de cinema.

Hi ha un article de Francesc Pérez Moragón “Josep Lluís Blasco i el seu grup generacional”, del catolicisme a la passió política o la vocació d’actuació civil, l’amistat amb Fuster que va fer que la seua germana Júlia Blasco fera un llibre sobre Fuster i la filosofia “Converses filosòfiques”; recorda Pérez Moragón als companys de generació de Blasco: Valerià Miralles, Joan Francesc Mira, Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués, Eliseu Climent, Vicent Álvarez, Ricard Pérez Casado; també afig a Enric Solà, Manuel Ardit, Antoni Pérez Gil, Miquel Vilar, Ferran Zurriaga o l’”extravagant” Lluís Aracil; políticament, després de la separació del PSAN de Guia, a l’Agrupament d’Esquerra del PV col·laborà intensament amb Ernest Garcia, Doro Balaguer, Francesc de P. Burguera, Vicent Pitarch, etc.

En un article filosòfic Víctor J. Luque Martín, escriu sobre “Josep L. Blasco i la ineliminabilitat de la filosofia” on Blasco davant la hipòtesi que els coneixement científics dissolguen la filosofia, adverteix al llibre “La nau del coneixement”, escrit amb Tobies Grimaltos: “… la nau pot no entrar mai en dic sec, però el filòsof, el teòric del coneixement, ha de poder contemplar-la des de fora per propiciar-ne una anàlisi de conjunt sobre el funcionament i poder així elaborar ‘consells’ (normes epistemològiques) perquè la nau no s’enfonse” .

Evidentment, aquests ‘consells’ de Blasco i Grimaltos seran sempre temporals, revisables, històrics, condicionats també pels avanços científics, ja que no ho oblidem, l’helicòpter està i es repara en la nau. Però el filòsof és l’únic que pot enlairar-se i veure tota la nau, “des de dalt”. O això pensen els filòsofs que poden fer davant els intents per eliminar l’especialitat humana del pensar; reduir la matèria acadèmica de la filosofia, l’ètica i l’educació per a la ciutadania, allò que ens fa més humans, més critics, l’esmolament de la capacitat intel·lectiva i emocional més excel·lent, l’aspiració a la lucidesa i a la llibertat. Per això, tots els governs de drets sempre ha intentat eliminar l’Educació per a la ciutadania i l’Ètica en substituir-la per la religió, com a forma d’adoctrinament i d’alienació. Altra cosa, seria, al meu parer, una història, una antropologia o sociologia de les religions, impartida per professorat capacitat i titolat per l’estat i no per les sectes religioses.

Com explica Silvia Gómez-Soler a “La trajectòria acadèmica de Josep Lluís Blasco”, va fer els canvis que la seua raó li anava aconsellant en filosofia i en política, des de Karl Marx, Althusser o Ayer fins a Witggenstein i Quine. Per a pensar millor, per a entendre més el seu País.

Aquest llarg preàmbul és perquè no volia fer-li cap crítica a Josep Lluís Blasco sense posar per davant el meu respecte i la meua admiració personal,com a filòsof, com a polític i com a ser humà excel·lent, afable, rialler, bon gestor universitari i molt hábil i pragmàtic.

I tanmateix, a principis dels anys vuitanta, a casa d’Ernest Garcia, m’assabentí que hi havia una reunió, unes setmanes després, entre la direcció de la UPV i la direcció d’ENV. I manifestí la meua disponibilitat d’anar a la reunió negociadora. Jo n’era favorable del tot. Perquè si un grup de valencianistes que es declaraven valencians i d’esquerres i volien juntar-se amb la UPV, per poder lluitar contra l’estat espanyol, per què els havíem de dir que no?

La meua sorpresa fou que després de la reunió, -que capitanejava Josep Lluís Blasco-, i on jo no hi vaig anar potser perquè no podia o perquè no m’avisaren, fou un fracàs. Perquè no arribaren enlloc. Quan li preguntí a Ernest Garcia o a Josep Lluís Blasco per què no havia sigut possible un acord, em digueren que si la bandera blava, que si el nom de la llengua o no sé què hòsties… I vaig restar molt decebut, perquè, ¿què més dóna acceptar que alguns tingueren coma referència un tros e blau al drap o uns quants símbols per impedir un acord que enfortira el nacionalisme valencià? Un acord possible, raonable i viable, haguera pogut ser el que és fíu uns anys després integrant la blavera, però sense abandonar la bandera històrica i intentar que els partits hegemònics del País Valencià, l’acceptaren també la senyera històrica. Per respecte a la història i a la pluralitat del País Valencià. Igual com lo del nom de la llengua, el que vulga dir-li valencià que li diga. Des dels sectors del valencianisme d’esquerres, no hem estat mai en contra que se li diga valencià, el que remarquem és que s’accepte la unitat de la llengua dins la riquesa de les seues varietats. No cal que tots, en tot moment i a tot hora, li digam sempre i només català. Ni el mateix Josep Blasco li deia sempre català i acceptava que cadascú li diguera com volguera. No era cap persona dogmàtica,al contrari era molt conciliador i negociador, sempre. Per tant, no entenia les dificultats que hi hagueren per a l’acord per l’eufemisme d’afers simbòlics. Potser Josep Valero podria completar la meua informació d’aquella reunió. Perquè ell sí que va estar allà en viu i en directe. Potser als companys d’ENV els va mancar flexibilitat i estiraren massa la corda a les negociacions. No ho sé!

Després, uns anys més tard, la UPV, quan ja es deia BNV, acceptà el que proposaven els d’ENV que s’integrara la bandera blava, de la ciutat de València, per a tot el País en igualtat amb la quatribarrada. Al cap d’uns anys de les converses fracassades entre la UPV i l’ENV, el Bloc ha acceptat molt més que les reivindicacions que demanaven els d’ENV, han renunciat a l’àmbit dels PP.CC., s’han ubicat en l’estricte territori administratiu autonòmic del País Valencià, les relacions amb els partits afins de les Illes o el Principat són clandestines o invisibilitzades… inclús en partits com Iniciativa del Poble Valencià en relació a IpC-Verds, en compte de fer-les explícites i anar cap a una federalització de les relacions amb Catalunya, com passa entre ERC, ERPV i ER a les Illes. La meua impresió és que Josep Lluís Blasco en aquella reunió de principis dels anys vuitanta amb ENV es va ‘equivocar’ potser per un excés de vehemència. O de manca de flexibilitat per integrar en aquell moment a la UPV la diversitat que hi havia, llavors, al nacionalisme valencià.

Jo em considerava més “catalanista” (ara preferisc denominar-me “valencià-català) i proindependentista que Blasco, i en alguna ocasió vaig proposar a la UPV, als anys vuitanta, anar a les eleccions europees amb el BNG, HB, ERC, etc. amb la condició si ne qua non que HB renunciava a donar suport polític a la lluita armada i es separava del tot d’ETA. I s’emporugiren, -no els del grup polític pròxim a ETA (que no arribàrem mai ni a parlar)-, sinó els dirigents de la UPV. Perquè no s’esperaven una proposta tan ‘radicalitzada’ que la rebien desconcertats. Al meu parer, en defensa de l’alliberament del nostre poble, calia pactar amb els altres pobles i nacions també oprimits per l’estat d’espanyol. No és tracta de ser radical (sinó d’anar a les arrels i cercar aliats en la lluita contra els poderosos opressors). El que és extremadament extremista -i radical en el pitjor sentit- és la posició d’opressió i vexació de l’estat espanyol. Adés i ara, en dictadues i “democràcies”. I davant això, com deia Ghandi, cal pactar amb tots els que estiguen d’acord amb la llibertat del nostre país, pacíficament, en defensa dels drets humans i dels drets de ciutadania i nacional del nostre poble. O dels nostres pobles o països.

No obstant, m’haguera agradat anar a aquella reunió per facilitar la negociació de la UPV amb ENV, però sense renunciar al nostre àmbit lingüistic, cultural i nacional del tots els Països Catalans. I el nostre dret irrenunciable a decidir, a l’autogovern, a la independència, bé el PV o els PP.CC., per una qüestió de dignitat pròpia, de civisme. Per a construir, des del País Valencià, amb Andorra, el Principat, es Illes i d’altres una unió d’estats andorrans. Els espanyols poden ubicar el seu àmbit nacional o supranacional a Iberoamèrica, saltar l’oceà i tot, defensar la seua poderosa llengua i cultura sense cap impediment, i amb tots els recursos d’estat. Enhorabona. I nosaltres, els valencians, catalans, aragonesos i balears, sense recursos i amb tants entrebancs i febleses històriques i polítiques ¿per què hem de castrar-nos, dividir-nos, acceptar l’invent del ‘lapao’ i limitar-nos en la defensa, conjunta i enssems, de la nostra llengua, cultura i el nostre país, siga considerat només estrictament el País Valencià o més enllà i abrace els països de parla catalana? Algú m’ho pot explicar? Tot i només sóc orelles obertes, perquè no ho entenc.

Sobretot ara que amb l’envestida de que ònticament és un toro d’Osborne, i es posa com un bou, el ministre Wert, quan ens ataca amb tota la seua fúria i ràbia per tal d’espanyolitzar-nos. Imposant l’espanyol, fragmentant el nom de la nostra llengua, aplicant les polítiques aznariste de la FAES contra la nostra llengua, inventant-se el ‘lapao’, la framentació a les Illes i al PV, censurant el non de País Valencià i la TV3. Mentrestant, a les comunitats autònomes monolingües d’Espanya és el lloc d’Europa que menys s’estudia i s’apren la llengua catalana, balear o valenciana. Imposen als Països de parla catalana l’espanyol, però, com si fóra la millor medicina, però ells no volen tastar-ho això del ‘bilingüismo’ ni tan sols posar les altres llengües a l’ensenyament i eduquen el seu alumnat espanyol en el monolingüísme castellà o espanyol. Si és tan bo el bilingüísme, perquè només el volen per a ‘nosaltres’. No hem de suspitar que procuren tant pel nostre propi bé que ens vulguen imposar l’espanyol? Amb una concepció de la història castellanista i espanyolista, doctrinària, on els habitants dels territoris ‘perifèrics’ son maltractats com a colònies i botí de guerra. On les cultures i les llengües dels altres, no espanyols, és objectiu polític a exterminar. Del tot. En un retorn al nacional-catolicisme i l’Espanya de la dictadura de Franco, “Una, Grande y Libre”. Després de l’homenatge a la División Azul, només manca que es torne a cantar el caralsol a l’escola.

Presentació del llibre a càrrec de MANEL ALONSO

31 DE MAIG a les 20’30 hores

a l’Escola d’El Cabanyal

c/del Progrés, 159-1er pis.

El Cabanyal

Un viatge de fugida vers l’infinit i més enllà de l’horitzó.

www.carlesenguix.com          .  País Valencià  .

———————————

València, 16 de maig del 2013
GABINET DE PREMSA EUPV

Per a la diputada d’EUPV “el que ha ocorregut a Calp, està donant-se de manera preocupant amb assiduïtat cada vegada major. Ens preocupa aquesta deriva i que el que està passant als departaments de gestió privada acabe ocorrent també als públics”, alerta.

València, 15 de maig del 2013
GABINET DE PREMSA EUPV