Los jovenes nacionalistas’ (o el joven Felipe González defensat) per Francisco Umbral en 1982

Los jóvenes nacionalistas

En los altos círculos políticos norteamericanos, ya se sabe, han definido a los socialistas españoles del cambio como ‘jóvenes nacionalistas”.Bueno, pues ya está. A correr por ahí. El reduccionismo es escandaloso, pero también lo de Tejero / Milans se quedó en un “asunto interno”. Cada uno es cada uno y Dios en la de todos. El “jóvenes” resulta paternalista, yes, por cuanto las grandes gerontocracias del mundo no pueden hoy reconocer a un gran triunfador de cuarenta años si no es como un pequeño muchacho.

Todo lo que haga, malo o bueno, serán locuras de juventud. La madurez es otra cosa. La madurez es la NATO.

Lo de nacionalistas resulta peyorativo, sobre ambiguo, y la definición completa es alarmante, está llena de una como cierta mala fe política. “Jóvenes nacionalistas” pudieran ser los de Hitler, los de Blas Piñar, los de Mussolini, los de José Antonio Primo de Rivera, los salvadoreños marxistas de mi querido amigo, el viejo y mítico Miguel Mármol.

Ya se sabe que los jóvenes son nacionalistas, por jóvenes, y que el nacionalismo exaltante siempre pone en pie levas juveniles, a derecha / izquierda.

El otro día he explicado aquí cómo el presidente González, mediante la habilidad y la audacia, ha rescatado de la derecha / derecha el concepto de patriotismo, la idea de nación, que, por otra parte, es una desamortización que la izquierda le está haciendo a la derecha conservadora de “la tierra y los muertos”. La tierra y los muertos, en Francia, habían sido de Charles Maurrás hasta que ha decidido pasarlos al erario público socialista el señor Mitterrand.

Cien años de socialismo histórico español se disuelven así, en las cenas washingtonianas de media tarde y en los grandes periódicos neoyorquinos, hechos de tinta y café con optalidón, y se le presentan al mundo diagnosticados como un movimiento de “jóvenes nacionalistas”. Una cosa ambigua y de poca entidad política, porque qué joven no es nacionalista de algo: la vocación, la profesión, la novia, la moto.

Hay hasta nacionalistas de la nación. Se trata, claro, de no presentarle al personal americano la realidad cruda y nuda: el socialismo democrático sube en toda Europa, de los Ayuntamientos portugueses al puerto del Pireo, puerto de mis deseos, pasando por la tumba civil de Pablo Iglesias, en Madrid / Torrejón. El personal americano tiene que ser feliz, según la estrategia de “sustituciones” que me explicaba la otra noche Rafansón y que consiste en que, si hay que darle a la nación alguna mala noticia, se compensa con mejores telefilmes. Lo que no pueden, sobre todo, los gerontócratas del mundo es admitir ante sí mismos y ante los demás que un país europeo -otro país europeo- se ha hecho socialista por voluntad democrática. Es un fracaso para la política internacional USA y un mal ejemplo para los jóvenes nacionalistas yanquis que corren frente a 79 Park Avenue, en calzoncillos con la bandera, hasta que topan dulcemente con una de las jóvenes nacionalistas del citado 79, que, según el apellido del chico y las tarjetas de crédito, a lo mejor le mete en su alcoba. América / América. Hay que reducir el mundo a un etcétera de América.

Quizá es que sólo ellos, con un Imperio montado, pueden llamarse nacionalistas. Los nacionalismos del Cono Sur o de la vieja Europa les parecen agrupaciones vecinales, ariscas y versicolores.

Qué sutil talento literario, querido Sotillos, el de los portavoces oficiales USA. El reduccionismo es genial en cuanto irreprochable e inexactamente exacto. Sé lo que me digo.

¿Van a tratar al socialismo español, de Besteiro a Guerra, como a unos boy-scouts de la política? Hay que enseñarles que después de cien años se puede ser socialista y nacional sin ser nazionalsocialista.

A Madrid un espanyol insulta a una valenciana que parlava en valencià per un mòbil dient-li: “Estamos en España, así que habla español catalana de mierda”.

morenocvnuriamorenoamat
Nuria Moreno, nascuda a l’Alcúdia i resident a Madrid es presenta en el seu blog com valenciana, espanyola i ciutadana del món, admeten que parla anglès, italià i valencià.
——————-

“Estamos en España, así que habla español ‘catalana de mierda’”. És la recompensa que una rep després d’una llarga jornada laboral. Com cada dia, em dispose a agafar un d’eixos autobusos blaus que recorre la Castellana i que desemboca prop de casa. Gent que puja i que baixa, uns escriuen, altres lligen i alguns, afortunadament no la majoria, insulten: “Estamos en España, así que habla español ‘catalana de mierda’”. Esta perla ix de la boca d’un home d’avançada edat. Un home covard que llança el dard just quan té un peu dins i un altre fora de l’autobús. I ho fa amb una mirada rancorosa. En eixe moment deixes de parlar amb el teu amic perquè no saps encara si realment ha passat o no. Però sí, ha passat. Ho notes quan busques la mirada còmplice de la resta de passatgers i solament trobes passivitat. I és en eixe moment quan li expliques al passatger que tens al costat que no eres catalana, que eres valenciana, però que, al final, és igual perquè la falta de respecte és la mateixa.

Vaig nàixer a L’Alcúdia, València. Amb el valencià he nascut i crescut, amb el valencià em comunique diàriament amb la meua família i els meus amics. Però si Déu m’ha donat alguna cosa és, sens dubte, una família que m’ha educat en el sentit comú. I el sentit comú es perd quan les ideologies es claven pel mig, quan per a defensar la cultura de la teua terra has de menysprear la del costat. Com si estimar la teua terra i la teua llengua fóra incompatible amb el respecte cap a la resta. I sí, sóc valenciana, però també sóc espanyola i, més encara, sóc ciutadana del món i, abans de res, sóc persona. El sentit comú no solament m’ajuda a respectar i a tolerar, també em dóna la capacitat de saber on estic. De saber que, malgrat aquest desafortunat instant, vixc en una ciutat que abraça i acull, igual que la terra d’on vinc i a la que li ho dec tot.

Des de Barcelona Joaquim Auladell ens remet aquest article: ‘Tres comunicats d’Esquerra Republicana del País Valencià i alguns comentaris’

auladellcanigoJoaquim Auladell amb el Canigó al fons. (Foto ANNA notícies)
——————-
Tres comunicats d’Esquerra Republicana del País Valencià i alguns comentaris
Esquerra Republicana del País Valencià [part orgànica d’ERC] el 9 de novembre de 2013 va celebrar la Conferència de País.
“S’hi va fixar el full de ruta per als propers anys (…) S’hi van posar les bases per a la construcció de la República del País Valencià”.
Esquerra Republicana del País Valencià el 12 el juliol de 2014 va celebrar el Consell de País amb les eleccions autonòmiques i municipals i va acordar: “esbrinar les possibilitats d’acord amb les forces polítiques que compartesquen els objectius compartits de la denúncia de l’espoli fiscal, la defensa de l’Estat del Benestar, el dret a decidir, la defensa de la llengua i la denominació País Valencià, tant el que fa a establir acords estables i a llarg termini de col·laboració, integració i/o adhesió en projectes polítics valencianistes i d’esquerres”,
“la creació d’una comissió negociadora que mantinga les trobades pertinents amb les diverses forces polítiques i trameta les possibilitats d’acord a la direcció d’Esquerra Republicana del País Valencià per al posterior debat del conjunt de la militància” i “qualsevol dels acords esmentats haurà de mantenir l’estructura d’Esquerra Republicana del País Valencià, així com la seua identitat política”.

“Comentaris (de l’1 de desembre)

  1. S’oblida el full de ruta per als propers anys i la construcció de la República del País Valencià amb els republicans sobiranistes valencians.
  2. Només s’esbrinen les possibilitats d’acord amb l’Espanya Plural, els “valencianistes i d’esquerres”, com si el País Valencià no fos capaç d’assolir la República i estigués condemnat a la dependència espanyola.
  3. La Comissió negociadora presentarà els resultats de les seves gestions a la Direcció i als militants. Quan es va fer la Conferència hi havia 150 militants. Quants n’hi ha ara? Quants n’hi haurà el 31 de desembre?
  4. El manteniment de l’estructura orgànica i de la identitat política, sense militants i sense presència política (intervenció electoral) és un rètol en un desert.
  5. ERC, el partit del qual forma part ER del PV serà afectat en la seva autopresentació. Agustí Cerdà s’exclou de la “comissió de negociacions”.

Tot això m’agradaria comentar-ho.

Joaquim Auladell
————-
Passa el 31 de desembre i no passa res, la comissió no informa com havia de fer. Es revalida o se’n munta una de nova a que publica aquesta notícia sorprenent:

“Esquerra Republicana del País Valencià ha fet públic l’inici d’una negociació amb Compromís per tal d’arribar a un acord cara a les eleccions valencianes i municipals del mes de maig. Una comissió de l’executiva republicana es reunirà amb Compromís per a explorar les possibilitats de l’acord, que ha estat negociat fins ara de forma informal en reunions prèvies.
L’acord permetria presentar candidatures conjuntes a les eleccions municipals en els municipis on ERPV té presència i significaria també el suport d’ERPV a Compromís en les eleccions valencianes. L’acord seria especialment important en les poblacions on Esquerra té regidors (Crevillent, Xixona, Sellent, Vinaròs, Simat de la Valldigna, Benifairó de les Valls, Alzira i Faura). En algunes d’aquestes poblacions i també en Algemesí Compromís i ERPV ja havien pactat de forma local.”

Dissabte passat va aparèixer a VilaWeb aquesta notícia (ja n’havia aparegut una altra, preparatòria, a La Veu del País Valencià).

  • Sobre les municipals diu que ERPV “ha fet públic l’inici d’una negociació amb Compromís per tal d’arribar a un acord”. L’agost passat ja es va parlar d’aquestes negociacions i es va dir que el 31 de desembre se’n retrien comptes. Ara la “comissió executiva” (qui?, de qui?), diu que està preparada per a “l’inici d’una negociació”, però si Compromís està immers ja en ple procés de primàries! ERPV ha fet públic l’inici d’unes negociacions, però Compromís no. Negociacions que es referirien a poblacions, que sumades no arriben al 5% de la població del País Valencià! Negociacions que serien amb entitats municipals, locals, perquè ERPV no és un nom d’un partit registrat (PSPV i EUPV sí, i tan fàcil que hauria estat!).
  • Sobre les eleccions autonòmiques: “L’acord, (…/…) significaria també el suport d’ERPV a Compromís en les eleccions valencianes”. Els republicans del País Valencià van veure que no tenien forces per anar a les eleccions. Podien dedicar-se a “acumular forces”, a establir relacions amb els sobiranistes valencians o a treballar en els moviments socials. ERC, per insignificant que fos al País Valencià, feia nosa a Compromís i potser a algú més. “Menys gent a repartir”. El regal del suport electoral s’ignora, no s’accepta. “Que porteu un regal? Deixeu-lo a la porta, a terra”.

L’actitud de Compromís em sembla coherent. No hi ha lloc per a ERC (ni falsament disfressada d’ERPV). Els republicans valencians són independentistes i Compromís (i EUPV, Podemos o PSOE són de l’Espanya Plural, mireu els seus Estatuts).
A mi em sembla que s’hauria d’haver una conferència, assemblea o congrés dels republicans valencians que quedin, enraonin i que, tant de bo, refermin la seva opció per la República del País Valencià i que Esquerra Republicana del País Valencià fos un nom de debò per fer política valenciana entre valencians.

Joaquim Auladell    (25-1-15)

Mitjà per la República Valenciana